Quino (Joaquín Salvador Rentat)

Quino, Joaquín Salvador Lavado, neix el 17 de juliol de 1932, fill d'immigrants espanyols, andalusos, a la Ciutat de Mendoza (Argentina). A Mendoza, Quino freqüentà l'escola de Belles Arts durant dos anys. ”M'ensenyaven a retratar models bellíssimes, estàtues, àmfores, animals dissecats, guitarres... Però el que jo volia fer des de petit era ninots, i em vaig cansar i ho vaig deixar. Em penedeixo en part d'haver-ho deixat per la meva falta de disciplina. De fet, després he hagut d'aprendre moltes coses sol, que m'haguessin costat molt menys a l'escola, com per exemple la perspectiva. Si no la coneixes bé és molt complicat dibuixar certes imatges, per exemple un camp d'esports”. El seu oncle Joaquín Tejón, publicitari i pintor, descobrirà en el petit Quino –l’anomenen així des dels tres anys– la vocació de tota una vida. No només el seu oncle il·lustrador guià la mà del jove dibuixant. Quino es familiaritza també amb els dibuixos publicats en les revistes argentines i estrangeres que el seu oncle compra per poder documentar-se. Recorda encara els dibuixos de Rockwell i els altres autors nord-americans que apareixien en Life, Judge i Leslie’s. Més tard descobrirà Paris Match i és fortament influït pels dibuixants Bosc i Chaval. En relació al seu estil gràfic, Quino tindrà sempre un estil molt argentí -com a ell li agrada reconèixer. Els diaris que veia quan era petit li deixaren una petjada important.

Però la seva gran escola d'imatge ha estat el cinema. ”John Ford m'ha donat moltíssim – explica – quan podia, m’escapava per veure les seves pel·lícules”. També la seva influència literària és important. Adora els autors argentins com Borges i Cortázar. Entre els estrangers els primers noms que li vénen al cap són Shakespeare, Tolstoi, Mark Twain, o Juli Verne. ”Llegeixo una mica de tot. És com fer un d'aquests viatges a Europa en 15 dies, on no et recordes de si el Velázquez l’has vist a El Prado de Madrid o a la pinacoteca de Breda o al Louvre de París. Però aquestes coses et deixen petjada i quan menys t’ho esperes et serveixen”. Quino defineix el seu humor com un humor en extinció, l'humor humanista, no contaminat per la sàtira política del moment. Els seus dibuixos no produeixen una riallada que ve de cop, sinó que han de ser observats amb molta atenció, incitant la reflexió.