Miguel Gila

Miguel Gila (1919-2001). Humorista i dibuixant.

“Vaig néixer, és a dir, em van néixer, perquè no vaig demanar ni la data ni el lloc ni l'hora, a Madrid un 12 de març del segle XX. Al gener d'aquest mateix any el meu pare havia mort en un accident, així que no em va quedar un altre remei que néixer fill pòstum, com Alfons XII, encara que la meva condició de vida no era la mateixa. Quan vaig complir un any em vaig quedar a viure amb els meus avis paterns. La meva mare es va tornar a casar i va tenir cinc fills més amb el seu nou marit. Jo vaig seguir vivint amb els meus avis. Als vuit anys entro en un col·legi de frares, on a canvi de la meva pobresa em van ensenyar una mica de geografia, una mica d'història, una mica de matemàtiques de pa sucat amb oli i molt catecisme. Als tretze anys vaig deixar el col·legi per treballar i ajudar als meus avis... Després de molts mesos, el govern de Franco va dictar un decret segons el qual, els que no haguessin estat jutjats el dia de la data quedaven en llibertat. Vaig sortir de la presó i vaig ser cridat a files per pertànyer a la cinquena del 40 de "zona alliberada". Vaig estar a la mili quatre anys, quan vaig sortir em vaig posar a treballar en el diari Imperio i a Radio Zamora amb l'únic propòsit d'adquirir alguna cultura, com Proust a la recerca del Temps Perdut. Des de Zamora vaig començar a enviar dibuixos a La Codorniz. Després de La Codorniz vaig passar a la revista Hermano Lobo. L’any 51 vaig deixar Zamora i em vaig anar a Madrid a l'aventura. La meva gran vocació per els escenaris em va fer que actués com espontani a un festival al Teatre de Fontalba, on vaig explicar un improvisat monòleg sobre la meva experiència com a voluntari en una guerra, la gent es va divertir i va ser tan gran l'èxit d'aquella improvisació, que immediatament em van sorgir contractes per a diversos llocs. En el 62 vaig sofrir un empatx de dictadura i vaig decidir anar-me’n a treballar a Amèrica on vaig estar 23 anys, fins que al finalitzar la dictadura vaig decidir tornar a Espanya i aquí estic”.
 En els últims anys de la seva vida Gila va dedicar moltes hores a escriure, a fer un dibuix diari per El Periódico de Catalunya, escoltar música i llegir, és a dir, va dedicar el seu temps a fer tot el que no va poder fer durant tants anys de treballar intensament.