Andrés Vázquez de Sola

Andrés Vázquez de Sola Domingo neix a Sant Roque, Cadis, poc abans de la Guerra Civil, en una família de “dretes i d'ordre”.

Una mica més tard a Granada comença la seva carrera periodística en el diari Pàtria. En aquells temps tots els diaris espanyols exhibien la mateixa línia política: anomenats uns del Movimento i uns altres de Editorial Católica, deixaven poc espai a l'expressió de les inquietuds del tipus de les quals, ja llavors, ocupaven el pensament de l'artista.

Després de travessar algunes dificultats amb les autoritats del moment, abandona el diari Madrid del que era col·laborador fix, així com la Televisió Espanyola on presentava el programa La Noche del sábado dibuixant davant les càmeres caricatures dels participants, i marxa a París a peu. Era l'any 1959.

A la capital francesa dorm sota els ponts del Sena, passant així una temporada, sense dubtes, difícil, fins a la publicació de “La Gran Corrida Franquista” en Li Canard Enchainé, el diari satíric més important de França. La rebuda va ser inesperada, davant la gran demanda suscitada, el diari realitza una tirada especial d'un milió d'exemplars. A partir d'aquest moment, la seva vida professional s'estabilitza, és ja en aquells dies un periodista francès, mantenint-se en la professió durant 30 anys i formant part de la direcció del seu diari.

Treballa a Li Canard, Le Monde, Le Monde Diplomatique, L´Humanité, etc., publica llibres, realitza nombroses exposicions personals i col·lectives, col·labora en programes de radio i televisió.

Els anys 70 motiven a l'artista a somiar d'una altra manera, ara realitza grans quadres a l'oli, on, sense les brides dels colors blanc i negre, característics de la premsa escrita i sense la cota dels 15 o 12 centímetres quadrats on plasmar la seva idea, troba una nova línia d'actuació en l'ordre professional. L’any 1972 a Bordighera, Itàlia, rep la cobejada Palma d´Oro i el Nasreddin Hoca, a Turquia, l'any 1974.

L’any 1985, es retira del treball periodístic, instal·lant-se a Espanya. A partir d'aquest moment, es dedica a pintar i a fer exposicions monogràfiques. Entre les seves últimes mostres citem Lorca i sus amigos, Mujeres de mis sueños, La Generación del 27, República o “Esto”, Homenaje a Francisco Ayala, Besitos desde Sodoma i A la Pintura.

Entre els seus nombrosos títols publicats destaquen, La Triste vie d’un homme triste (1968), Vida y muertes del general Franquísimo (1974), Bekannte (1982), Virgo Fidelis, Virgo Clemens, Virgo Potens i Otros Virgos (1990), El Polvo del Camino y Viceversa (2015).